"La fotografia és una eina o un medi a través del qual em puc trobar amb els altres, puc aprendre'm"

Entrevista a la fotògrafa Tanit Plana, que va finalitzar l'exposició PUBER a Can Basté el passat 29 de maig

Tanit Plana

Tanit Plana (Barcelona, 1975) és fotògrafa, autora, membre fundadora del col·lectiu NoPhoto i professora de l’Escola Superior d’Imatge i Disseny (Idep). L’any 2020 va exposar a La Virreina Centre de la Imatge una setantena de retrats d’adolescents per tal de donar veu a les inquietuds i les preocupacions dels joves. A dia d’avui, PUBER ja va per al seva segona temporada, amb la previsió de crear grups de treball amb adolescents a diferents districtes per després exposar les obres resultants als centres cívics de Barcelona. Plana explora l’adolescència i les seves pràctiques socioculturals amb l’objectiu d’escoltar la veu dels adolescents i projectar-los com a persones completes i poderoses. El 29 de maig va finalitzar l’exposició a Can Basté, però es podrà veure més endavant al Centre Cívic Joan Oliver-Pere Quart, del 15 de setembre al 29 de novembre i, posteriorment, a La Casa Elizalde entre novembre i desembre.

Quines van ser les teves motivacions per dedicar-te a la fotografia?

Les meves motivacions per dedicar-me a la fotografia van ser vincles molt propers a mi. Recordo quan era petita viure-ho a casa perquè el meu pare és fotògraf, per tant, és un llenguatge amb el qual he tingut una relació molt estreta des de ben petita. A part d'això, el meu pare també tenia molts articles de cultura visual, revistes, còmics, pel·lícules... i tot això crec que et van nodrint des de molt petita quan comences a interessar-te per tot allò que tens al teu voltant. Més endavant, a través d'un amic, en Txema Salvans, que em va descobrir no només la fotografia com a llenguatge sinó també el fet de ser fotògrafa com una forma de viure.

Com vius la fotografia a dia d’avui? Què representa per tu?

Jo vaig estudiar comunicació audiovisual i estava treballant en publicitat. Vaig descobrir aquesta unitat petita, la fotògrafa, algú que es pot relacionar de tu a tu i també amb grups, que pot generar uns espais de conversa, d’interacció, de trobada amb altres sense que sigui una cosa tan feixuga com la mecànica del cinema. Em va semblar que era brutal.

T’ha costat fer-te un lloc dins del panorama de la fotografia en el context de Barcelona- Catalunya?

Crec que no existeix el "panorama de la fotografia a Catalunya-Barcelona". És molt difícil fer-se un lloc, ja no tan sols fer-se un lloc com a persona, sinó que l'art i la cultura en general són molt poc estimades al nostre territori. Ser una dona, amb tres fills i tirar endavant tota aquesta forma de vida implica un altíssim grau de dissidència, de rebel·lia i de no combregar amb aquesta imatge o amb aquesta espècie de forma en la qual ens volen fer encabir des de la tipologia de món en el qual estem vivint. Sembla que només pots ser un consumidor. Un ciutadà o ciutadana que educa i que viu amb els seus fills, acompanyant-los en els seus creixements i que vol viure de l'art implica una força personal desmesurada. Són unes circumstàncies duríssimes. És una llàstima que no s'entengui la necessitat indispensable, o la transformació indispensable, el que suposa que un territori i que les seves persones puguin tenir accés a la cultura i que, per tant, els creadors i les creadores en puguin viure. És terrible, és una el gran cataclisme que vivim avui en dia!

Creus que els espais per poder exposar fotografies són accessibles per a tothom o estan molt monopolitzats?

Els espais per exposar, ja no només fotografia, sinó art en general, són molt limitats. El que és més trist és que els engranatges i les estructures que sustenten un panorama de creació rica, absolutament indispensable pel sentit crític de la població, també són inexistents. És com un miratge: a vegades penso que l'accés que tenim a l'art és com una mena de decorat, sembla que existeix un cert panorama, però tot aquest art que podem veure i que podem viure està sustentat sobre les vides personals i sobre els esforços personals de cadascú. Crec que des de la política i des de les institucions encara hi ha molta feina per fer.

En què consisteix PUBER?

PUBER a Can Basté, és a dir, el primer episodi de la segona temporada de PUBER, com ens agrada dir-li, neix d’una proposta de la xarxa de centres cívics de l’ICUB de portar el projecte als barris. No fer una rèplica exacta del que havia estat exposat a la Virreina, sinó bàsicament generar uns grups de treball amb adolescents del districte i, a partir d'aquí, crear una peça. Jo vaig demanar que aquesta peça no hagués de ser de fotografia necessàriament, ja que tinc interès a barrejar llenguatges o, com a mínim, en sentir l'espai suficientment ample per crear. Llavors, vaig articular una proposta que era través de les converses.

Com es va desenvolupar el procés de creació de la gran lona negra de la Sala Canva?

Amb el grup de treball que es va constituir a Nou Barris vam començar a conversar un cop per setmana i vaig tenir una percepció molt clara que les noies i nois que participaven estaven especialment interessats, sensibles i propers a la por, a l'ombra, al monstre. Aleshores, primer ens estàvem plantejant com treballar la imatge de la por, o quines eren les imatges que ens feien por o com explicar la por a través de les imatges. Finalment vam trobar el negre com un espai en el qual totes les imatges poden ser projectades i, a la vegada, també és l'ombra, la foscor, l'abisme, el buit. I jo els vaig proposar de treballar amb una matèria, amb un cos, que poguéssim fer com una mena de pinzellada a l'espai i generar un lloc en el qual aquesta por, aquesta foscor, t'abracés. Era un salt metafòric molt gran, però va ser brutal perquè ho vam veure claríssim. De fet, la primera vegada que jo els vaig proposar fer aquest treball amb una massa, amb una matèria, de seguida van veure-ho claríssim i deien "sí, sí, sí, sí, això em representa".

Què simbolitza?

Aquesta lona negra no representa res, sinó que bàsicament el que és molt guai d’això és que ha sigut com un material per treballar-lo. És una sola peça que podria ser una imatge negra que es fon a través de la sala, o que es va com repartint i gotejant per tota la sala, generant un espai que pots habitar. És una por que t’abraça, i ha sigut també una forma de posar el cos en joc, els cossos d'aquest equip de treball, aquest equip de confiança. Ens hem abraonat sobre aquestes pors, els hem donat forma, hem jugat amb elles. M'agrada molt pensar que aquesta és l'espai interessant.

La teva feina com a docent ha tingut alguna cosa a veure amb el projecte? T’ha ajudat a l’hora d’entendre els joves i donar-los veu?

Clar, evidentment. No és que la meva feina m’hagi ajudat a entendre els adolescents, sinó que jo crec que sóc profe i que treballo amb adolescents perquè m'agrada escoltar, m'agrada parlar i m'agrada conversar. És a dir, d'alguna manera penso que la fotografia em serveix per generar espais de trobada, per acompanyar gent que desenvolupa projectes propis, com passa a la universitat, per aprendre, per estar en desacord amb moltes coses. La fotografia és una eina o un medi a través del qual em puc trobar amb els altres, puc aprendre’m. I per això sóc profe. És a dir, no és que jo sigui profe i, per tant, puc treballar amb adolescents, sinó que justament crec que sóc profe perquè m’agrada a través del llenguatge generar espais de trobada.

Al juliol s’estrenarà a l’Auditori ‘Part’, un projecte multidisciplinar relacionat amb el relat de la dona i la creació. En què consisteix exactament?

El projecte ‘Part’ és una proposta que em fa l’Auditori per dirigir un espectacle de nova creació, assumint tots els riscos. És a dir, m'encarreguen a mi, que sóc fotògrafa, que faci un espectacle a l'Auditori. Sense por, sense acotar massa i des d’aquesta llibertat, que és una meravella, em vaig proposar treballar sobre el part: el moment específic del part, un moment d’alta intensitat emocional i un moment on també s’entrecreuen un munt de batalles sobre el cos de la dona des de lo polític. Llavors, és una performance, feta amb la Candela Capitán i la Lluïsa Espigolé, una pianista i una coreògrafa, que presentem a l’Auditori dins del marc del Festival Grec. És una experimentació sobre les violències que travessen el part. Òbviament, també és una reivindicació d’unes temàtiques que posen a la dona i el poder de la dona al centre.

A part d’aquest últim, tens algun projecte futur en ment o estàs treballant en alguna cosa que ens puguis avançar?

Puber, puber, puber pel futur!!! O sigui, estic implicada, intrincada i emocionadíssima amb els mil matisos que es van desplegant de tot el que fa referència a obrir espais de trobada amb els adolescents. És meravellós i és una matèria inesgotable. Ara mateix no hi ha res a explicar en concret, sinó que són capítols que es van obrint, i de mica en mica s'aniran mostrant. Crec que, pel que m'agrada el subjecte i pel que dóna de si, tinc Puber per temps!