Júlia Morera: "Per a mi la fotografia és fer una memòria que alhora vull que serveixi a la gent"

Autoretrat / JÚLIA MORERA

Júlia Morera (1999) és una artista emergent de Cerdanyola del Vallès. Fa sis anys que es dedica a la fotografia de forma professional portant a terme projectes que vinculin la pràctica fotogràfica amb la identitat i les experiències personals. Actualment també està acabant el grau en Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra i presentant el seu últim projecte sobre com l’autoretrat pot explicar violències masclistes.

Com va començar el teu interès per la fotografia?

Jo sempre he estat molt interessada en el món de les arts, tant en dibuixar com pintar i totes aquestes coses, però quan vaig començar a veure que els meus pares feien moltes fotografies em va començar a interessar més aquesta disciplina. Llavors, em van comprar una càmera, que de fet ni me la van comprar, va ser un regal de La Caixa —gràcies La Caixa! Una càmera de Les Tres Bessones—. Vaig començar a fer fotos quan tenia uns sis anys i feia fotos de qualsevol cosa, un llapis per exemple, però m'interessava molt el fet de reproduir les coses que jo veia. Va ser un interès molt rudimentari d'ençà que era petita, però des d'aquí llavors he anat interessant-me més tant per les càmeres com per la fotografia en general.

Què representa per a tu la fotografia?

Jo crec que per mi és una eina documental ara mateix, és a dir, en moments previs era com una manera de crear projectes: estava molt centrada a fer coses pràctiques, però al final em va frustrar que tot el que hagués de fer fos bo, fos pràcticament utilitzable en el sentit que només pogués produir coses interessants pel públic. Al final també m'he relaxat bastant amb això i ara per a mi la fotografia és fer una memòria que alhora vull que serveixi a la gent. No només vull centrar-me en les persones importants del meu voltant, com les meves amigues o la meva família, sinó també poder utilitzar aquestes memòries per impactar a la gent.

"És difícil definir un únic camí per la fotografia. Jo crec que primordialment és una manera d'establir relacions socials d’una manera física, d’una manera que pugui perdurar"

Quin creus que pot ser el seu paper a la societat?

Jo crec que la fotografia té molts papers. Actualment s’ha expandit moltíssim, sobretot pel fet que tothom té una càmera, sigui el mòbil o una càmera de tota la vida, llavors és difícil definir un únic camí per la fotografia. Jo crec que primordialment és una manera d'establir relacions socials d’una manera física, d’una manera que pugui perdurar. Més enllà d’això, si parlem professionalment, jo crec que, tenint en compte tota la situació actual, amb totes les nostres desgràcies, pot ser una bona manera també de parlar i de mostrar històries que no hagin de ser necessàriament impactants, com el World Press Photo per exemple, sinó d’una manera més propera.

Avui en dia, que ens trobem amb un flux constant d’imatges, com veus el futur de la fotografia?

Professionalment ho veig bastant complicat, en el sentit que tothom té accés a la fotografia —i això està molt bé perquè no s'han de privatitzar les arts—, però alhora també hi ha una línia molt fina entre ser fotògraf i fer fotografia. Llavors, ho veig molt difícil, sobretot a l'hora de vendre una cosa que tothom la pot tenir. És una mica elitista com està estructurat el mercat de l'art i professionalment veig difícil fer la teva vida a partir de vendre fotografies. Si ja col·labores amb mitjans on necessàriament han de tenir imatges —que són tots perquè si no no té sentit— doncs potser és una mica més fàcil. Però alhora, la part positiva del fet que estigui tant estesa és que la gent pot fer tota mena de projectes, és a dir, té l'art al seu abast, ja que abans era més tancat i costava més.

Què en penses del debat sobre si la figura del fotògraf es un artista com a tal?

Jo crec que la figura del fotògraf sí que és un artista. És el que comentàvem abans, per molt que tu tinguis una càmera no vol dir que la sàpigues utilitzar o treure'n profit de manera artística. Igual que jo, per exemple, faig ceràmica i no sóc ceramista, o pintura i no sóc pintora, cerc que els objectius de ser artista estan en el fet de com utilitzem els mitjans. S’assembla al debat amb l’art contemporani quan tothom diu “jo també podria haver fet això”, doncs fes-ho! El debat està en la qüestió de si per ser fotògraf necessites formació pràctica. Sobretot el que necessites és una trajectòria que va molt més enllà de si tens skills fotogràfics o no. El quid de la qüestió és la manera com enfoques les teves produccions i els teus projectes.

"El quid de la qüestió és la manera com enfoques les teves produccions i els teus projectes"

Creus que els espais per poder exposar fotografies són accessibles per tothom?

No. Per començar, si parlem de fotografia a peu de carrer sí que és cert que avui en dia se li està donant una oportunitat a molta gent a l'hora d'exposar les seves fotografies perquè fer una exposició és tota una experiència. Llavors, sí que tenim recursos, però alhora, quin tipus de recursos? Són recursos molt limitats. Moltes vegades no paguen i has de cobrir tu la impressió i la emmarcació de les teves fotografies. Sí que t'ofereixen visibilitat, però clar, què faig jo amb aquesta visibilitat? Per una banda, si sé que si m'estic presentant a concursos o fent propostes de centres cívics doncs està clar que no extrauré una recompensa econòmica, i de vegades fins i tot tampoc és el que jo busco. Exposar de manera econòmica és gairebé impossible, però el fet de ser una artista jove i voler exposar més enllà del centre cívic que hi ha al teu barri és bastant complicat. Es tira molt de concursos i són els que tenen més representació i els que donen més visibilitat als artistes, però alhora estan molt localitzats i són molt elitistes, encara hi ha molt d'enxufismo.

Quina creus que és la situació artística actual amb relació al panorama de joves fotògrafes/artistes al context de Barcelona?

Jo crec que a Barcelona la comunitat de la fotografia és una comunitat molt petita, però alhora molt extensa en el sentit que hi ha punts claus a la ciutat on saps que trobaràs gent com tu. Per exemple, jo socialitzo molt amb els meus amics de la Lomography, que s'ha tornat un "centro de culto". És maco en el sentit que hi ha molta gent que fa el mateix que tu i no és necessàriament competitiu perquè sempre estàs aprenent de les altres persones i compartint. Però, a l'hora de posar-nos a avaluar tots els concursos que hi ha, sí que trobo que les arts multimèdia tenen un paper bastant gran, però se sol tirar d'exposicions més completes, que no pas només fotogràfiques. Tenint en compte que hi ha tanta gent competint en el mateix sector és bastant difícil, no només en el sector fotogràfic sinó en el món de les arts en general.

I la teva experiència com artista emergent?

A veure, és bastant limitada perquè, com he mencionat abans, és bastant difícil accedir a centres d'exposicions. La veritat és que fer projectes des de la universitat m'ha servit molt perquè es nota que hi ha una valoració. Llavors, potser la universitat et pot proveir d'un lloc on poder exposar, però clar, al no ser un centre artístic o no ser un lloc amb gran renom en el sector de les arts és difícil tenir visibilitat. Més enllà d'això, com tota persona, m'he presentat a mil concursos i m'ha minvat molt la moral veure que no m'agafaven i veure que sempre surten les mateixes persones. És admirable per una banda, però per altra, et frustra molt que sempre hi hagi el mateix repertori d'artistes. M'agrada molt el que fan i vull aprendre com ho fan, però alhora et minva la moral. Més enllà d'això, també he tingut l'oportunitat d'exposar al Centre Jove La Fontana i van ser totes molt maques i em van fer valorar molt el que feia i la meva obra. Va ser una experiència molt positiva.

Què vas exposar allà?

Allà vaig exposar una sèrie de polaroids en una exposició conjunta pel 8M, amb unes vint artistes. Era una exposició col·lectiva sobre el cos femení en el context contemporani i va ser molt interessant.

Com explicaries la teva forma de fer fotografia?

La veritat és que sóc bastant pautada quan he de fer un projecte en específic. Llavors, primer tinc totes les idees a la ment, després ja començo a escriure-les i després començo a plantejar com podria portar a terme el projecte. Si és una idea molt petita o espontània doncs potser no l'arribo a fer, però, per exemple, si és un projecte com el que he fet pel TFG cuido molt el detall a l'hora de fer les coses. Ja no és tant d'escriure-les sinó de provar vint-i-cinc mil cops, tirar vint-i-cinc mil carrets i gastar-te literalment seixanta euros per veure com funcionen les coses.

Ens podries explicar el projecte amb el que més identificada et sents ara mateix?

I / JÚLIA MORERA

De fet és l'últim que he fet, aquest que estava explicant. És una sèrie d'autoretrats per la violència de gènere. Per una banda, em sento identificada perquè surten de mi aquests autoretrats i se m'ha fet molt estrany fer-me les fotos a mi mateixa i no a les altres persones, ja que és una cosa que no estava gens acostumada. I per una altra banda, jo crec que el motiu primordial pel qual em sento identificada és perquè sóc una dona i com a dona he patit violències masclistes. Crec que està molt bé mostrar-ho perquè moltes vegades s'invisibilitza i és precisament del que tracta el treball: si jo t'explico a tu la meva història, tu no fa falta que m'expliquis la teva, però potser ja t'ajuda per accedir a l'espai mental d'acceptar el que t'ha passat i no deixar-ho córrer, per crear un cercle de sororitat i escolta.