Xènia Gasull: "El més difícil és la falta de llum, perquè la fotografia pinta amb llum"

Xènia Gasull, fotògrafa de concerts i espectacles / XÈNIA GASULL

Xènia Gasull porta la fotografia a la sang. Als anys 50, el seu avi era el retratista del poble a Castelló d’Empúries. A causa de l’artritis reumatoide, una malaltia degenerativa que afecta la mobilitat de les articulacions, la seva dona, l’àvia de Gasull l’ajudava en el negoci i així es va convertir en una de les primeres dones fotògrafes de la província de Girona. Anys més tard, la seva mare també va estudiar fotografia per fer-se càrrec de la botiga familiar. Així, Gasull ha estat sempre envoltada de càmeres i explica que quan era petita i anava d’excursió amb l’escola, “jo ja m’emportava la meva càmera petita compacta amb carret i em feia fotos amb les meves amigues. Ja des de ben petita anava amb càmera”. Gasull va estudiar pintura, però avui dia és especialista a fotografiar música en viu i espectacles.

El teu avi era el retratista del poble, però tu t’has especialitzat en fotografia de concerts.

Avui en dia, tal com està el panorama, he vist que no em puc tancar, per tant em toca fer una mica de tot. Faig fotografia de producte, corporativa, retrats, fotografia d’interiors, nocturna, artística, de tot. Però sí que és veritat, la meva especialitat és la fotografia de concerts i espectacles i la fotografia documental i social.

Què és el que et demanen?

Des de fa uns anys el que més em demanen és que cobreixi festivals musicals, esdeveniments públics, cicles d’activitats culturals, etc. Però ho he de fer en la seva totalitat. És a dir, em demanen que obtingui un reportatge complet que alimenti totes les necessitats d’imatge que podria tenir el seu departament de comunicació i premsa de l’empresa o institució que m’està fent l’encàrrec. En un festival musical em demanen que hi hagi imatges de l’artista de prop i de lluny, imatges de la quantitat de públic que ha vingut, imatges de l’espai i la decoració, primers plans de les emocions i reaccions del públic, fotos de la barra i les foodtrucks si n’hi ha i del menjar, dels elements aportats pels patrocinadors i amb els logotips i fotografies sobretot del personal tècnic. I també he de tenir en compte que hi hagi varietat, en horitzontal i vertical, i n’he de fer algunes amb espai per text. Últimament també em demanen molt que quan arribi a casa, editi quatre fotos urgents per enviar a premsa. A vegades em demanen que ho faci abans de no sé quina hora i ho he de fer allà mateix al mig del concert amb el mòbil. I al final de tot em demanen que entregui el reportatge amb dues resolucions diferents: amb alta resolució per imprimir i amb baixa resolució per xarxes socials.

"Em demanen que obtingui un reportatge complet que alimenti totes les necessitats d'imatge que podria tenir el seu departament de comunicació i premsa"

Tens limitacions a l’hora de fer les fotografies?

Sí, d’entrada hi ha dues normes bàsiques que no són normes que estiguin escrites enlloc, però són com normes ètiques que els fotògrafs sempre tenim en compte per respecte als companys. Una és vestir-se sempre negre perquè així passem desapercebuts, com qualsevol tècnic de so o qualsevol altra persona que estigui treballant en aquell concert. La majoria es vesteixen de negre per aquesta raó i nosaltres també. I la segona és disparar sempre en els concerts i espectacles sense flaix perquè hi pot haver altres fotògrafs i tu no pots disparar amb el flaix i fer malbé la foto d’un altre fotògraf o inclús fer malbé la feina del tècnic de llums que s’ha currat tot l’espectacle i tu li fas un flaix en un moment compromès i li estàs tirant la feina per terra. Són dues normes que tenim sempre en compte.

I pel que fa als espais, pots bellugar-te per allà on vulguis, pujar a l’escenari, per exemple?

Per exemple, el Festival Ítaca no em posa limitacions de res. A ells els interessa que les fotos surtin el millor possible i he pogut pujar dalt de l’escenari i anar ben bé just al mig al cantó de l’artista, del Lildami, i fer-li una foto des d’allà. Això dura quinze segons -ja ho faig ràpidament- i me’n vaig. I només ho faig si ho veig estrictament necessari, si veig que allò ha de ser la foto o pot ser la foto de portada. Si veig que és una oportunitat boníssima puc pujar dalt de l’escenari, plantar-me al mig un moment i desaparèixer després. En canvi, hi ha altres llocs, per exemple els auditoris en què jo no em puc plantar al mig de l’escenari a fer res. Normalment no puc ni estar en un racó de l’escenari, no puc ni tan sols passejar-me entre el públic per anar fent fotos. Evidentment la gent està asseguda, tothom està en silenci, no és un concert de rock. A l’Auditori de Girona només em deixen passejar per dos laterals, un a cada banda, i la taula de so que està darrere de tot. I llavors he de tenir en compte de portar el meu millor tele per arribar al màxim de lluny possible des d’allà darrere.

"M'agrada que les fotos desprenguin acció, l'energia del moment" / XÈNIA GASULL

I els artistes, són maniàtics? Imposen com, quan i quantes fotografies pots fer?

Molt sovint amb artistes internacionals que ja són molt famosos o estan molt consolidats i tenen una mica més de manies que els altres, m’he trobat que ens permeten només fer fotos durant les tres primeres cançons, al fossu. El fossu és com un passadís que hi ha entre el públic i l’escenari i es reserva pels fotògrafs, la premsa i per algun treballador que hagi de passar amunt i avall, i hi ha també el material de so. I quan ja s’han acabat les tres primeres cançons ve un senyor de seguretat i ens fa sortir molt amablement. Llavors podem fer fotos des de fora, per entremig del públic, i així, però al fossu ja no hi podem entrar més.

"Artistes internacionals que ja són molt famosos, ens permeten només fer fotos durant les tres primeres cançons al fossu"

Quan fas les fotografies, primer la visualitzes i intentes reproduir-les o captures l’instant?

Depenent del projecte ho faig d’una manera o d’una altra. Quan faig la portada d’un disc, un cartell, o quan faig fotos en què puc controlar el que està passant per davant de la càmera, primer m’agrada pensar una mica la foto i després reproduir el que tinc dins del cap. En canvi, quan es tracta d’un concert, evidentment he de capturar l’instant tal com ve perquè no puc controlar ni la il·luminació, ni els moviments de l’artista, ni l’energia del públic, ni res d’això. Però és veritat que no tot és l’atzar. Quan veig els elements d’un espai, automàticament el cervell ja comença a triar punts de vista i a imaginar les fotos que farà. Ja veus una mica les línies d’aquell espai, la perspectiva que pots obtenir i ja planifiques. Però després et surt l’artista pel cantó que no havies planificat i se’t desmunta tot i allà sí que no hi ha volta de full, has de capturar l’instant tal com està passant davant de la càmera.

Què busques en una fotografia?

D’entrada, que les fotos que surtin d’aquí tinguin una qualitat tècnica suficient. Després a partir d’aquí, busco depenent del que tingui a davant. En fotografia d’esdeveniments, d’espectacles i concerts, el que busco és plasmar l’energia de l’esdeveniment, l’acció. M’agrada que les fotos desprenguin acció, desprenguin l’energia del moment i que tinguin molta representativitat, que siguin molt fidels al que podia estar sentint el públic en aquell moment. I busco el moment clau de l’acció. Si puc disparar aquell moment precís que ho resumeix tot, doncs per mi és important trobar-lo. Trobar la foto que descrigui el moment clau i expliqui el màxim de coses de l’esdeveniment.

"Quan veig els elements d'un espai, automàticament el cervell ja comença a triar punts de vista i a imaginar les fotos que farà"

Què és el més difícil d’aquesta feina?

El més difícil és la falta de llum, perquè la fotografia pinta amb llum o dibuixa amb llum. Si no hi ha gaire llum, que en els concerts normalment tot és molt fosc -inclús l’escenari-, i has de pintar amb llum és molt difícil. A vegades em trobo amb artistes que no es posen llum frontal, que només es posen els focus a darrere amb un parell de colors, i tot són contrallums. I a més a més emplenen tot l’escenari de fum i quasi ni els contrallums queden bé. Són moments complicats. A l’hora de retratar el públic també, no tenen massa llum i és molt fàcil que et quedin moguts. L’artista moltes vegades queda trepidat perquè s’ha de baixar molt la velocitat de la càmera, perquè t’has d’estar molt quiet. Aquesta és una de les dificultats que em resulta més difícil de solventar perquè a mi m’agrada molt la música i el cos se’m belluga sol i estic allà fent fotos i estic fent anar les cames, i em costa moltíssim estar-me quieta. Llavors això és el més difícil, que les fotos surtin nítides, que no quedin mogudes o trepidades.

"Recordo perfectament que vaig disparar aquelles fotos amb un flaix de marca Metz que deixava cec a tothom". Fotografia del primer concert a La Bisbal d'Empordà / XÈNIA GASULL

I com va ser que vas començar a fer fotografia de concerts i espectacles?

Va ser fluït. M’hi vaig anar introduint de mica en mica venint d’un altre sector. Va ser com molt natural. Vaig començar perquè paral·lelament als estudis de pintura jo havia estat treballant també amb altres coses, havia après a tocar instruments musicals, havia fet teatre i tècniques de circ, i mentre estudiava pintura vaig aconseguir entrar en diferents companyies de teatre. Tot el meu entorn eren músics, actors, actrius, etc. i tenien diversos projectes escènics en actiu. I jo, quan no havia de treballar els cap de setmana perquè no tenia bolo ni tenia concert ni tenia res, sortia i anava a veure els concerts dels meus amics. I sovint duia la càmera perquè m’agradava fer fotos encara. Havia fet el canvi gràcies al meu pare, que em va comprar la primera càmera digital. Així va ser com vaig anar aprenent tot el que feia falta per revelar digitalment que és una mica diferent de la fotografia química. Vaig al·lucinar una mica amb el canvi. I així vaig anar aprenent a desenvolupar la meva tècnica fotogràfica a l’hora de captar l’energia d’un concert.

Recordes el primer concert que vas fotografiar?

El primer concert va ser a les barraques de La Bisbal d’Empordà. No me’n recordo si va ser el 2001 o el 2002. Hi vaig anar perquè hi tocaven uns amics meus del poble, de Castelló d’Empúries. I jo vaig anar a veure’ls al concert. Però ja estava estudiant a l’escola d’art i ja estava a tope amb el laboratori fotogràfic i em vaig emportar la càmera. Era una càmera Reflex de pel·lícula, una Minolta, i vaig posar-hi un carret, un Kodak T-Max 400 en blanc i negre. I els hi vaig fer quatre fotos. Vaig revelar jo mateixa el negatiu i també vaig positivitzar les fotos en paper. I recordo perfectament que vaig disparar aquelles fotos amb un flaix de marca Metz que deixava cec a tothom. Jo encara no coneixia aquest codi que hi ha entre els fotògrafs de disparar les fotos de concert sense flaix, a no ser que sigui estrictament necessari. Van ser aquests mateixos amics que de mica en mica veien que me n’anava sortint i ells necessitaven fotografies de promoció i va ser així com vaig rebre els primers encàrrecs remunerats, dels meus amics.

"El primer concert va ser a les barraques de La Bisbal d'Empordà. Hi vaig anar perquè tocaven uns amics meus del poble, de Castelló d'Empúries"

Hi ha algun artista que no hagis pogut fotografiar i t’agradaria fer-ho?

N’hi ha moltíssims, sobretot artistes internacionals en sales grans. M’encantaria anar a fotografiar una producció de U2 o de The Rolling Stones, The Black Crowes o alguna cosa així grossa. O inclús de músics o artistes que musicalment a mi no m’agraden o no m’atrauen com podria ser una Shakira o una Lady Gaga o una Rosalía, que a nivell de producció visual són molt potents i fotogràficament m’ho passaria pipa.

Escolta l'entrevista sencera aquí:

I si t'has quedat amb ganes de més...

Escolta la fotògrafa Xènia Gasull com explica la seva relació amb la fotografia i quina formació va rebre; quina ha estat la seva relació amb el món de les exposicions i si aquest dona oportunitats a les dones fotògrafes; i per acabar, descobreix què en pensa de la fotografia i com veu el futur del sector.