Rafel Torrella: "La fotografia és la memòria capturada i conservada en un suport"

Rafel Torrella / JUDIT VALLÈS

Rafel Torrella és el conservador de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona des de l’any 1997. La seva feina consisteix a triar i seleccionar tot el material que arriba a l’arxiu per procedir a aplicar les tècniques de conservació preventives adients per a cada un. Creat l’any 1931, l’arxiu ja acull més de tres milions de fotografies de la ciutat i l’àmbit geogràfic per on s’han mogut els fotògrafs barcelonins.

Quin és el procediment que seguiu quan us arriba un fons?

Quan ens arriba un fons, tant si és gran com si és petit, el primer que s’ha de fer és mirar què ha arribat. Per tant, s’han d’obrir les capses i comptar el material segons el tipus de material. I això et permet preveure quines seran les necessitats de conservació preventiva que tindran, quina serà la despesa que tindràs amb materials per poder guardar ben guardat tot aquest fons que acaba d’arribar, i procedir a fer un recompte i començar a preparar tot el material: netejar, canviar les fundes i deixar-ho endreçat perquè passi als dipòsits definitius.

Quins formats de fotografies us arriben?

Aquí poden arribar des de fons amb plaques de vidre que tinguin formats de 9x12, 10x15, 13x18. També positius, que sempre són molt més diversos. Darrerament han arribat un parell de col·leccions molt interessants de fotografia estereoscòpica. Una té positius i negatius de format de 4,5x11 i de format de 6x13 de vidre, i en canvi, l’altra té negatius de format de 6x13, negatius de plàstic i de vidre. O sigui que sempre hi ha materials diversos per treballar.

Com funcionen les tècniques de conservació?

De conservació preventiva, perquè aquí el que no fem gairebé mai és restauració, només quan són intervencions petites com intentar enganxar un negatiu o reparar un estrip. Bàsicament el que s’ha de fer amb aquest material és deixar-lo en condicions perquè no es continuï malmetent. En el cas per exemple de les plaques de vidre, tant si són positives o negatives, s’han de netejar amb aigua i alcohol i un cotó, per netejar la part del vidre. Si la part de la molció està molt bruta o té algun problema d’adhesions de partícules per exemple, es pot més o menys minimitzar aquest dany amb la cetona i un cotonet. Però sempre han de ser intervencions molt ràpides i molt precises per intentar manipular al mínim el que és tot aquest material. Amb posterioritat, quan aquest objecte ja està net, es fan servir fundes de conservació. El material més utilitzat a l’arxiu són fundes de solapa. S’embolica la placa amb les quatre pestanyes, de manera que queda preparat per ser guardat en capses. En el cas dels positius, el treball és diferent. El que es fa és netejar la molció, que és el que té la gelatina i és la part més fràgil; després netejar el dors de la fotografia, que és paper; i després, agafar una funda -que ja es troba feta al mercat- amb un suport de cartró rígid en el qual s’apunta tota la informació, per guardar-ho i després posar-ho dins d’unes capses.

De tots els fons que teniu, quin considera que és el més rellevant?

És difícil de dir això, perquè una cosa són els números, una altra, la qualitat i una altra, l’interès. És evident que aquí hi ha un fons importantíssim a nivell numèric, i a nivell de quantitat d’informació, que és el fons de la família Pérez de Rozas. Són uns fotoperiodistes que van començar a treballar amb el pare, Carlos Pérez de Rozas, que va treballar per l’exposició de Barcelona, i el van seguir els cinc fills que va tenir. Això va generar un volum importantíssim de material fotogràfic. Aquí s’ha fet alguna revisió, no del conjunt perquè és molt gran, però sí de la tasca que es va fer fins arribada la Guerra Civil.

Hi ha també un altre fons d’un altre fotògraf menys conegut, Josep Postius, que va treballar entre els anys 40 i els anys 70 i feia un tipus d’imatge que reflectia un model de societat molt diferent. Era una imatge més relacionada amb els espectacles, el circ, amb qüestions sorprenents que passaven a dins de la ciutat, etc. però és també molt interessant.

També hi ha continguts que no són tan volumètricament importants, com per exemple l’àlbum de Charles Cliffort, que es va fer l’any 1864 quan va arribar la reina aquí a Catalunya. És un àlbum del qual en queden poquíssims exemplars repartits pel món, i són de les primeres fotografies de la ciutat de Barcelona.

Després hi ha fotografies d’aficionats que només les han vist ells i la seva família. Aquesta és una part molt interessant de l’arxiu perquè aporten una manera de mirar molt diferent. Una cosa són els fotògrafs professionals que segueixen els actes que es fan i la vida de la ciutat i l’altra cosa són les fotografies dels fotògrafs aficionats i particulars que segueixen la seva vida. Això et permet trobar fotografies de com eren les cases abans, de com es vestia la gent abans, de quin tipus de relacions hi havia entre les famílies, de com era l’àmbit privat de la societat. I està bé saber que això ha quedat recollit i forma part de la història social de Barcelona.

Quin és l’abast de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, on poseu el límit a l’hora d’acceptar fons?

El límit és que sigui un material de qualitat, que sigui un material interessant, un material de Barcelona, o d’un fotògraf de Barcelona. Aquests serien els quatre criteris que fan que arribin els fons aquí. Podem trobar fotografies molt interessants que han estat fetes no sé on, però que són d’una tècnica fotogràfica que s’ha practicat també aquí a Barcelona i de la qual no en teníem cap exemple. Això és interessant que quedi aquí perquè l’arxiu també es dedica a explicar quina ha estat l’evolució de la tècnica fotogràfica a la ciutat.

Per què creu que és important tenir un arxiu fotogràfic a la ciutat?

La fotografia és la memòria capturada i conservada damunt d’un suport, sigui de vidre, plàstic o metall. I el fet de conservar aquest material ens permet conservar la memòria de les coses: dels esdeveniments, de les persones, dels fets que han succeït. I ens permet després, analitzar, estudiar, fer els discursos sobre com ha anat evolucionant la societat a qualsevol nivell. Una de les gràcies que té la fotografia és que pot ser llegida des de molts punts de vista. De manera que un arxiu fotogràfic pot ser interessant no només pels que fan història de l’art o història política, sinó que pot ser interessant pels que fan arquitectura, periodisme, publicitat, etc. O sigui, cadascú pot trobar en una fotografia el contingut que li interessi pel seu discurs, i això és molt interessant. Crec que és bàsic avui dia, sobretot en aquest moment en què hi ha un canvi de tecnologia tan bèstia en què s’ha passat de la fotografia analògica a la fotografia digital. Avui dia pràcticament ningú fa fotografia analògica. Llavors, tots aquests fons que estan guardats, sigui amb fotògrafs professionals o amb fotògrafs particulars, de material analògic que és fins i tot difícil de processar avui dia, el millor seria que anessin a parar en institucions que els poguessin guardar, digitalitzar i posar a la disposició del públic perquè puguin continuar fent la seva funció referencial que és bàsica en la imatge fotogràfica.

Mira les tres parts de l'entrevista seguides, aquí:

Gravació: Judit Vallès i Ona Vilà. Muntatge de vídeo: Ona Vilà